dimecres, 12 de setembre de 2007

Homenatge al general Moragues


Sabeu qui fou el general Josep Moragues? Més us val buscar-ho i prendre'n exemple.

diumenge, 26 d’agost de 2007

Pujol, noves reflexions

Lectura obligatòria, el darrer gran president des de Macià.

--------


"Si s'atien les tensions, CiU es podria trencar"

L'expresident de la Generalitat no beu cafè, però ens permet compartir conversa i dinar a la casa de Premià de Dalt, "terròs" de la família, com en diu ell mateix
Vicent Sanchis

M. ÀNGELS TORRES

Com van les seves memòries, president?

Aquest estiu hi estic treballant. Tindran dos volums. El primer acaba el 8 de maig del 1980, el dia que assumeixo la presidència de la Generalitat. He de lliurar el text d'aquest primer volum el 15 de setembre.

Vostè va afirmar durant alguns anys que no en faria mai.

Sí, m'hi vaig resistir. Per quins motius? Ho explicaré al pròleg del primer volum. Ara, és cert que hi va haver moltes persones, bastantes, que em van dir que tenia l'obligació d'explicar coses que conec millor que molta gent. Fets, mecanismes, circumstàncies, replecs de la política. Coses que ajuden a entendre el perquè del que ha passat. I al final els he fet cas...

Molt bé, doncs parlem de política.

Només a títol personal i poc de la política més actual. D'això, parli'n amb en Mas, en Duran i les persones que ara tenen responsabilitats de primera fila.

Aquest estiu, per exemple, s'ha dit que vostè havia parlat d'una possible ruptura entre Convergència i Unió.

Això té molta càrrega política. Ja ho he llegit, però atribuir-me actituds rupturistes en això és una absurditat i un contrasentit. Tothom sap que el més gran defensor de Convergència i Unió des del 1978 he estat i sóc jo. El que més. I crec que ha estat bo que ho fes. El que passa és que si es fomenten o s'extremen tensions, Convergència i Unió es podria trencar. Advertir això és una bona manera d'ajudar a mantenir Convergència i Unió.

No és només CiU qui pateix. Vostè ha denunciat darrerament que Catalunya no viu un dels seus millors moments...

És molt evident que a Catalunya es viu un moment crític i perillós. Un moment crític i perillós no vol dir que necessàriament o molt probablement haguem d'anar malament. Vol dir que aquest és un moment de risc, que les coses es poden decantar per a bé o per a mal. I vol dir que el vent no bufa a favor. Els navegants saben, però, que també es pot guanyar amb el vent en contra. Però només si la tripulació és bona, si el capità és expert, capaç de liderar i de marcar un rumb, i si tots plegats tenen confiança en ells mateixos.

I tot això és així?

Seguint amb el símil nàutic, podem dir que d'un temps ençà fa mala mar, la direcció de l'embarcació ha estat erràtica, hem fet algunes maniobres errònies, la tripulació s'ha desorientat i els nostres competidors ens han barrat el pas més d'un cop de manera poc correcta. És cert que de moment l'embarcació ha perdut ritme i està mal posicionada, però és bona, té qualitat i a la tripulació hi ha gent vàlida, que s'estima la nau, i disposada a esforçar-se i a sacrificar-se.

El trobe molt metafòric, president. Vostè parla de tripulació, de capità, de carta de navegació, però tot això políticament deu tenir alguna concreció. Arrisqui una mica més.

Ja li he dit que no entraré en el dia a dia de la política, però puc comentar alguns aspectes no pròpiament polítics però essencials. El primer, molt important, és que només amb política no salvarem Catalunya. Ni la farem progressar. Si un país no té idees clares sobre el que és, el que vol ser i el que pot ser, no se'n surt. Si no té conviccions ben arrelades, si no professa valors forts, tampoc. I si no té actituds positives, d'autoestima i confiança, de sentit del bé comú, etcètera, tampoc.

És allò que vostè en diu IVA: idees, valors i actituds...

Exactament, un país ha de ser moralment i intel·lectualment fort si vol anar endavant.

I ara?

Ara estem desconcertats, amb poca tensió. Moral i espiritual. Estem fins i tot més fluixos moralment que intel·lectualment. Amb poc rigor i poca exigència.

Ha parlat de més aspectes...

Si resolem aquest primer punt, assolirem un altre objectiu clau: recuperar la seriositat com a país i com a societat. I el respecte de tercers. Abans que res, un país ha de ser seriós...

Ara no ho som?

No prou. Ho som pel que objectivament som i representem, però no pel que fem i diem. I això fa que ens perdin consideració i respecte.

N'hem perdut?

Sí. I també hem perdut confiança interna i autoestima.

Ho podem recuperar?

Sí, però no persistint en determinades actituds i en determinats discursos. També n'hem de recuperar d'altres.

Per exemple...

Cal recuperar la idea de projecte, un projecte de país que englobi les arrels i el futur, els catalans de tota la vida i els de fa poc, la identitat de terròs i la visió global del món... Un projecte de batec humà i també d'estructura metàl·lica i tecnològica. Això ho havíem tingut no fa gaire. Es pot discutir si el projecte era prou bo o si s'hi havien d'introduir canvis, i potser fóra bo que aquesta discussió un dia la féssim seriosament. Però, de projecte, n'hi havia. Ara no n'hi ha. Ara el que hi ha és una improvisació o bé és un discurs pla. Xato.

I després?

Si recuperem discurs i seriositat, serà més fàcil no caure tant en el tacticisme, que és el que en aquests darrers anys ha dominat la política catalana. I només amb el tacticisme un país acaba enredat en els seus propis embolics. I no fa res de bo.

President, hauria de concretar una mica més.

Sí. Per exemple, ara hi ha molt de potineig, que vol dir actuar amb lleugeresa i com jugant. Això va des de la política de càrrecs fins a confondre la política amb el titular mediàtic del dia. L'acumulació de titulars no fa discurs ni substitueix el projecte. I cal reaccionar contra actituds com la cultura del no o la del ha, ha, ha. És a dir, la combinació de frivolitat, permissivitat extrema i superficialitat. I molt sovint, inconseqüència personal. Tot això està actuant com un fre poderós per al desenvolupament social i econòmic del país, i perjudica la seva qualitat humana.

Dons sí que anem bé...

Això mereix un discurs molt més llarg, però n'hi posaré alguns exemples. Dos, concretament. El primer: és de bon to recórrer en un discurs, un article o una conferència, a la cèlebre cita de Kennedy: "Americans, no penseu en el que Amèrica pot fer per vosaltres, sinó en el que vosaltres podeu fer per Amèrica". Dius això i quedes la mar de bé. ¿Però hi ha al món polític, intel·lectual, pedagògic, mediàtic, social, de casa nostra una acció sostinguda perquè molts catalans ho incorporin a la seva manera de viure, de sentir i de pensar? No. El segon exemple va molt lligat a la frase d'en Kennedy. És el tema de drets i deures. La gent ha de saber -hem de saber- que no hi ha deures sense drets i que no hi ha drets sense deures. Ja fa temps -de fet, fa molt de temps- que hi ha un desequilibri molt fort a favor dels drets i un rebuig dels deures. És cert que això és degut en part al fet que hi va haver un temps molt llarg i molt acusat d'imposició de deures i de pocs drets. Però d'això ja fa temps i l'actitud actual, de molt fort desequilibri a favor dels drets i en detriment dels deures, és perniciosa socialment -no respon a la necessitat de la societat- i humanament perquè porta a la irresponsabilitat personal. Fins i tot a la falta de qualitat personal.

Aquestes mancances deuen afectar també Convergència i Unió.

Quan hi ha una passa de grip tota la societat en queda afectada, tots els sectors, encara que alguns més que uns altres. Això depèn de les defenses immunitàries de cadascú, però tothom, poc o molt. Per tant, també Convergència i Unió. Però crec que Convergència i Unió sempre ha desenvolupat una millor immunitat, que en aquest cas vol dir unes idees, uns valors i unes actituds més consistents. Per tant, crec que està en condicions de superar aquesta situació més i millor que altres. Compto que ho farà.

Fins ara ha parlat de Catalunya, però i la situació espanyola?

De cara a Catalunya, de moment, malament. Fa com a mínim quaranta anys que jo no havia vist tanta hostilitat per part de la societat espanyola en general. Parlo de la societat, no del règim franquista.

Com s'explica això?

Per raons de fons i raons més accidentals. La de fons més important és que al conjunt d'Espanya no s'accepta el fet diferencial català. Ni que, consegüentment, Catalunya tingui idees ni projectes propis, encara que sigui en el marc de l'Estat. Això, que vulguem ser catalans en plenitud -no dic amb independència política, però sí plenament, és a dir, amb sentit, identitat i amb projecte propis-, els irrita. Hi ha èpoques que aquesta irritació pot veure's esmorteïda circumstancialment, però n'hi ha d'altres que rebrota amb molta força. És el que passa ara.

Per què ara ha rebrotat amb tanta força?

Hi ha més d'una causa. D'una en som responsables nosaltres. A Catalunya, durant els últims tres-quatre anys no hem actuat bé. Hem estat imprudents, una mica fatxendes. Hem provocat. I no hi ha res més imprudent que provocar sense tenir prou força per aguantar la reacció que causaràs. Tot plegat, sense elegància ni seriositat. He dit abans que sense seriositat no es va enlloc. Ningú no et respecta. No dic que tot Catalunya hagi actuat així, ni de bon tros, però aquesta és la imatge que molts no catalans han percebut.

Només aquesta imprudència, al seu parer, justifica tanta irritació?

Una altra causa és l'eufòria espanyola actual. Ells també han caigut en la petulància, especialment forta perquè vénen d'un temps molt llarg de poca autoestima. Fins i tot en certs sectors i territoris d'Espanya, d'un cert ressentiment. Ara alguns reaccionen, dins i fora d'Espanya, amb agressivitat contra allò que havien cregut que estava per sobre d'ells. Tot això ha encès una brases que han existit sempre, ja de l'època de Quevedo, que deia allò de "Mientras haya piedras en los campos y catalanes habrá guerra". L'objectiu més clarament sentit i definit ha estat sempre la uniformització.

Per tant, és un problema sense solució, si no és que Catalunya esdevé independent.

Torno a dir que parlo en termes personals. En termes personals, he de dir que jo no he advocat per la independència ni ho faig ara, tot i que és possible que avui hi hagi més catalans independentistes que fa uns anys.

I doncs, què?

Durant els segles XIX i XX, i en cert sentit en part del XVIII, Catalunya ha crescut, s'ha enfortit, s'ha mantingut catalana i s'ha prestigiat en el marc espanyol, potenciant-lo i beneficiant-se'n, les dues coses. I des de la Transició fins fa poc també ha estat així. Fins al punt que a mitjans dels anys 90 vaig pensar que potser podríem arribar a un gran pacte d'Estat que deixés el problema de l'estructura d'Espanya -i el nacional de Catalunya- almenys ben encarrilat. Aquesta possibilitat existia, però després tot s'ha espatllat. La recomposició de la situació no serà gens fàcil, serà molt i molt difícil, però no ens queda més remei, a nosaltres i a tots plegats, que intentar-ho.

A tots plegats? ¿I Espanya com s'ho mira, això?

Ara estan molt eufòrics. Això els fa bastant intractables. I també estan molt enverinats entre ells. Poden acabar fent-se mal i posant en perill el moment prometedor que en altres sentits viu Espanya, però tant el tracte que donen a Catalunya com la petulància de nou-ric, com el seu caïnisme, els obligaran a reflexionar sobre ells mateixos. Espanya viu un moment polític engrescador amb corcs a dintre. Però la reflexió més urgent i necessària és la nostra. La dels catalans.

Reflexioni, president...

No és només una qüestió política. Ja ho he dit abans. El més urgent de tot és recuperar la nostra força moral, aclarir les nostres idees, reformar el nostre projecte col·lectiu, superar el desconcert, recuperar la confiança...

Tot això és també política, i encara que vostè no vulgui parlar-ne...

Per desgràcia, una relació positiva de Catalunya amb la resta d'Espanya sol requerir que tinguin necessitat política de nosaltres. I Catalunya només en pot treure profit si té partits catalanistes forts. Partits del tot independents de la disciplina del PSOE i del PP. La història dels darrers trenta anys n'és una demostració ben concloent. I també demostra que qui de lluny més i millor ha jugat aquest paper ha estat Convergència i Unió. Fins i tot va ser així en el recent procés estatutari, tot i ser a l'oposició. Hi ha gent que critica en Mas, però si encara es pot esperar que al capdavall hi hagi una millora estatutària ho devem a C onvergència i Unió i especialment a Artur Mas.

Però després tot ha anat com ha anat. Què s'hauria de plantejar CiU a l'oposició, després de l'Estatut, les eleccions i enmig d'aquests moments confusos: entrar al govern de l'Estat, només col·laborar-hi?

Això no és cap novetat. Va ser la política de Convergència Democràtica el 1977 i de Convergència i Unió a partir del 1979. Però primer cal mirar com queden les coses després del 9 de març del 2008. I sobretot treure un bon resultat.

Pot traure ara CiU un bon resultat?

Crec que el podem treure francament bo. Qui, des de Catalunya, pot pressionar de debò a favor dels interessos i dels drets de Catalunya, que no sigui Convergència i Unió? Però, a més d'això, tot dependrà de la composició del nou Parlament...

Quina política de pactes acceptaria, vostè?

Torno a dir que, sobre això, parlo a títol personal i poc. Només dues frases. Primera: crec que no podríem pactar amb el PP. Segona: potser podríem pactar amb el PSOE, però partint de la base que ni el partit ni en Rodríguez Zapatero no ens mereixen confiança. L'experiència ensenya que no te'n pots fiar.

Tot plegat, president, ens ofereix una visió bastant pessimista de la realitat...

No. Les coses són difícils, això sí. Recordo que el senyor Coll i Alentorn, quan algú després del 23-F i amb la LOAPA al mig deia amb desànim que la situació era molt difícil, va dir: "El que va ser difícil de debò va ser l'any 39, però vam seguir al peu del canó". Doncs jo dic el mateix. Passem un tràngol, però el país té gent bona, té tradició de treball i d'esforç, té una cultura consistent, clarament és el més competitiu d'Espanya i el més obert al món. I continua tenint consciència pròpia. És qüestió de tornar a mobilitzar tot això. Allò que deia del capità que marca rumb i de la tripulació que s'hi torna a posar perquè torna a saber on va i sap que l'objectiu és a l'abast.

Vostè hi creu? Veu això possible?

Sí, i li diré per què. No em toca a mi tornar a ser capità, però n'he estat, i per tant conec la nau, la tripulació, les seves virtuts i els seus defectes. I sé que és possible la nova mobilització. És més, és esperada. A Catalunya ara hi ha un buit, un forat, hi ha molts discursos i alguns diuen que hi ha gestió. Tot plegat, de poc gruix. Hi ha mal humor o recança per com han anat les coses. Tot plegat configura un dèficit, un forat. La gent sap que s'ha de cobrir, que s'ha d'omplir. Ho esperen.

No sé si preguntar-li qui el pot omplir...

Faci-ho. Ja li he dit que Catalunya té gent, que hi ha tripulació. Per tant, la resposta pot sortir de més d'un lloc, però, en tot cas, del catalanisme. Del catalanisme en molts aspectes renovat. Però només pot sortir del catalanisme. Altrament, no tindríem un projecte de país, un projecte nostre, sinó un projecte del BOE. Sense ambició i sense ànima. No pensat ni per nosaltres ni per a nosaltres.

De quin catalanisme? No n'hi ha només un...

Ja li he reconegut que al catalanisme hi ha més d'una veu, però suposo que no el sorprendré si li dic que el més lògic seria que sortís de Convergència i Unió i el seu entorn. Perquè és cert que hi ha altres sectors catalanistes -amb els quals, per cert, aniria bé poder col·laborar, i que en tot cas tenen tot el meu respecte-, però crec que Convergència i Unió representa avui més que cap altre un capital important combinat d'experiència, de filosofia política i d'axiologia -és a dir, de doctrina de valors-. I de mentalitat de construcció de país i, òbviament, de prioritat catalana, que lògicament li han de fer sentir amb especial intensitat la necessitat de redreçar la situació. I l'han de fer sentir-se capaç de fer-ho.

dijous, 23 d’agost de 2007

Discurs de Francesc de Tamarit. 1640

Si dubteu, valerosos catalans, per la condició de la fortuna, crec que teniu raó; però, si us esporuguiu per les forces que us amenacen, és ben debades el vostre recel. Teniu de veí el vostre més gran enemic; guaiteu allí: darrera aquella muntanya s'amaga la ruïna de la vostra Pàtria, guaiteu, allà hi ha el gran vas de verí que aviat es posarà a les vostres mans.

Trieu, senyors, si el voleu beure per morir infamement o sí el llanceu per fer-ne trossos, en la qual cosa consisteix la vostra vida. (...) La raó és amb vosaltres; avui hem d'acabar el gran edifici de la llibertat que heu aixecat; avui cal donar la sentència en la qual es publicarà al món la vostra glòria o la vostra infàmia; a aquest dia s'han dedicat tots els encerts que heu obrat fins ara; aquest és el moment en què es definirà a la posteritat el vostre nom, o per alli-berador o per fementit; espereu i sofriu constants els cops del contrari, que no se us donarà pas de franc la glòria d'aquest dia venturós. (...)

Una sola cosa us demano de tot cor: que guardeu, en aquesta avinentesa, l'observança dels ordes militars, i que cadascú s'estimi més ésser covard en el seu lloc que valent en el dels altres, perquè de la consonància dels constants i els agosarats depèn l'harmonia de la victòria. Amb vosaltres teniu la fortuna de Cèsar; de Cèsar, no, que és poc, sinó del més gran rei dels cristians del més venturós dels vivents. No és pas aquest , tot sol, el qui us ha de defensar . Què, si no, ha volgut mostrar-vos el Cel en la tan inesperada nova que avui us ha arribat del nou rei de Portugal, sinó que Déu va aplegant i fabricant prínceps, pertot arreu, per defensar-vos amb ells? La majestat d'un rei just us assis-teix; la germanor d'un altre justificat se us ofereix; la innocència d'una justa República us empara. El poder d'un Déu sobre tot just us ha de valer.»

Aquestes paraules potser són més vigents que mai. Recuperem també l'esperit de Francesc de Tamarit, company del president Pau Claris.

dimecres, 22 d’agost de 2007

'Ladran, luego cabalgamos'

Enhorabona Miquel Calçada i Olivella, Mikimoto. Com diu el clàssic castellà: 'Ladran, luego cabalgamos'.


Demanarà explicacions al president de la CCRTV

El PPC denuncia la visió "simplista, parcial i partidista" del programa 'Afers Exteriors' dedicat a Espanya


· Segons Santi Rodríguez, "el capítol emès ahir contenia una sèrie de missatges, uns subliminals i altres directes, que no responen ni a la realitat ni a la pluralitat de Catalunya i dels catalans" i "només existeixen a l'imaginari nacionalista"

22.08.07 .- El diputat del PPC Santi Rodríguez ha criticat avui el programa emès ahir a TV3 "Afers Exteriors" dedicat a Espanya, en el qual el conductor, Miquel Calzada, oferia una imatge "simplista, parcial i partidista tant d'Espanya com de Catalunya". Santi Rodríguez ha centrat la seva crítica "en primer lloc, en el tractament d'Espanya, com un país aliè a Catalunya; en segon lloc, en la simplificació que fa que Espanya quedi reduïda a Madrid; i també en les reflexions del conductor del programa, que expressen una Catalunya inèdita, que només existeix en l'imaginari nacionalista". El diputat del PPC ja ha anunciat que demanarà explicacions al director de la CCRTV, Joan Majó, sobre aquest programa –que és una reposició del ja emès en la primera temporada del programa-, de la mateixa manera que ho va fer el passat mes de juliol amb el capítol d''Afers Exteriors' dedicat a Euskadi.

Santi Rodríguez ha citat alguns exemples de les reflexions formulades pel conductor del programa en el capítol emès ahir, en les que es defineix com un "visitant estranger" a Madrid o fa apel·lacions a l'independentisme: "Catalunya tornaria a ser derrotada i és que la culpa era nostra, com no havíem de ser derrotats si fèiem jugar els nostres equips a la lliga espanyola. Si el Barça fos realment més que un Club només competiria amb el Real Madrid a la Champions Leage. En fi un altre 1714, un altre 1939, ... estàvem condemnats a ser derrotats sempre, calia prendre una decisió definitiva". Així mateix, defineix Espanya com "un imperi del qual nosaltres n'havíem format part, un imperi del passat que havia quedat reduït a zero".

Segons el diputat del PPC, "es tracta d'un conjunt de missatges, uns subliminals i altres directes, que no responen ni a la realitat, ni a la pluralitat de Catalunya ni dels catalans, i que només serveix per alimentar el nacionalisme oficial". "És una llàstima que un programa d'aquestes característiques, d'una bona qualitat, tant d'idea com d'execució, es malmeti per aquests comentaris sobrers i partidistes", ha afegit.

dimarts, 21 d’agost de 2007

Carretero strikes again

De nou Joan Carretero, i de nou a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) que deien que estava morta, fa saltar la notícia en el món republicà. I de nou, l'ex conseller de Governació advoca per trastocar les bases d'Esquerra, anteriorment coneguda com ERC. Des de Reagrupament es vol anul·lar la tendència a prioritzar l'eix social per sobre del nacional, quan aquest últim permet situar al primer.

En el marc d'una taula rodona a Prada (Conflent, no França, perdoneu!), Carretero ha dit el que fa temps que molts pensen: si Espanya no ens vol deixar parlar, anem a parlar a on ens puguin escoltar. Espanya no regalarà res, doncs anem a l'ONU, la UE, o els Estats Units (fóra un bon moment degut a les relacions tibants entre el govern espanyol i el nord-americà).


Esperem des del Gabinet de Pau Claris que en el proper congrés d'ERC es puguin arribar a acords interns ja que un nou partit potser només fragmentaria l'independentisme, i això és prendre un risc massa fort.


(Vilaweb)

DIMARTS, 21/08/2007 - 15:57h
Joan Carretero no descarta de
crear un nou partit independentista


Ho farà si no és possible de modificar l'estratègia d'ERC a través de
les vies internes

L'ex-conseller de Governació, Joan Carretero, ha participat avui en una taula rodona a la Universitat Catalana d'Estiu, que aquests dies es fa a Prada de Conflent. El líder del corrent intern d'ERC Reagrupament.cat ha dit que no descarta de crear un nou partit de tarannà independentista si, a través de les vies internes, no és possible de modificar l'estratègia actual d'ERC. El nou partit, ha afirmat, tornaria a situar l'independentisme al capdavant de les aspiracions.


'Ens estimem molt ERC, però els partits no deixen de ser eines i el més important és Catalunya', ha dit Carretero. I també ha insistit que la direcció republicana hauria de canviar. L'ex-conseller també ha apostat per internacionalitzar les aspiracions independentistes de Catalunya.
Això significaria de dur la proposta a organismes com ara la Unió Europea o les Nacions Unides. I ha proposat de fer una recollida de signatures en l'àmbit nacional a fi i efecte d'aconseguir no pas menys d'un milió d'adhesions a favor de la sobirania de Catalunya. El 30 de juny, en un acte a l'Auditori de Barcelona, Reagrupament.cat es va constituir oficialment com a corrent crític d'Esquerra Republicana, amb aquest manifest.
En el discurs que va fer Carretero, va demanar a ERC que havia de tornar a posar
la independència al capdavant del projecte polític del partit, i va criticar el
suport al PSOE al Congrés espanyol.

(Avui.cat / ACN)

Carretero diu que si ERC no va "més lluny" els independentistes
hauran de crear una nova "eina" política
L'exconseller d'ERC assegura que l'única manera que Catalunya aconsegueixi tenir algun dia el seu propi estat és portar la proposta del referèndum d'independència a organismes internacionals com la Unió Europea o l'ONU
Prada
Ult. Act. 21.08.2007 -
15:54 hs
L'exconseller de Governació i líder de Reagrupament.cat, Joan Carretero, ha advertit que si ERC no va "més lluny" en la lluita per la independència, algú "s'haurà d'inventar'" una nova eina política que lideri aquest procés. Carretero ha subratllat a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que serà la mateixa societat civil la que acabarà organitzant-se per formar un nou partit.

"Ens estimem molt ERC, però els partits no deixen de ser eines i el més important és Catalunya", ha advertit. Per una altra banda, l'exconseller d'ERC assegura que l'única manera que Catalunya aconsegueixi tenir algun dia el seu propi estat és portar la proposta del referèndum d'independència a organismes internacionals com la Unió Europea o l'ONU. "Hem de recollir un milió de firmes i portar-les a organitzacions europees, nord-americanes i mundials. O s'internacionalitza la qüestió catalana o aquesta no té cap sentit".

dilluns, 20 d’agost de 2007

Sempre Barrera

Barrera recomana a ERC que "prengui consciència i actuï sense optimismes falsos" en la "pitjor" etapa de Catalunya

PRADA (Conflent), 20 d'agost (EUROPA PRESS)

L'expresident d'ERC i primer president del Parlament, Heribert Barrera, ha recomanat avui a ERC que "prengui consciència i actuï sense optimismes falsos" en un període en què Catalunya té la "pitjor situació des de la Transició", ja que "les esperances són més reduïdes", ha opinat.

"Abans pensàvem que moltes coses avançarien, ara les esperances fonamentals són més reduïdes, no només pels polítics sinó també pels canvis demogràfics i el progrés de l'Estat espanyol que ha situat Catalunya en una posició relativa", ha matisat el líder republicà durant una roda de premsa a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent.

Alhora, s'ha dirigit als polítics i partits catalans perquè "actuïn", tot i que ha advertit que "el problema té una magnitud massa gran perquè sigui accessible". També ha vist positiu "un canvi d'estratègies i un canvi de persones" en la política catalana, però ha remarcat que amb aquestes declaracions no té la intenció de "condemnar ningú".

diumenge, 19 d’agost de 2007

LXXVè aniversari de la proclamació de la República

Només una República, la catalana. Amb Francesc Macià i Lluís Companys, en moments, sorts i habilitats diferents. Prou de banderes tricolors per Barcelona, per favor. Era la bandera espanyola, no la nostra.